El passat 28 de Juny el Diari de Girona a la seva secció d’Opinió publicava el següent article, fent referència, a la lluita que s’està duent a terme desde les fundacions per mantenir els drets de les persones amb diversitat funcional.

Jordi Dalmau ens ho relata així:

” Hi ha ciutadans nascuts o modelats per pujar a l’escenari de la vida pública i ostentosa. Són els líders per crear i resseguir projectes que hauran d’esdevenir realitats. Després hi ha l’anomenada majoria més o menys silenciosa, a baix, a pobles i ciutats, al rovell de l’ou del treball quotidià i obedient. A tot arreu hi viuen uns quants ciutadans que són la personificació d’una presència discreta, un col·lectiu de persones que necessiten més estimació que ningú perquè tenen alguna capacitat disminuïda.
Gairebé es podria mesurar el grau de la cultura humanitària d’un país fixant-nos en l’estima i les atencions que es donen -tant des de dalt com des de baix- a les persones discapacitades, algunes amb dependència que pot ser per sempre. Entitats, fundacions, associacions de tot tipus s’esforcen en reomplir els oblits i les desatencions que vénen de dalt, dels legisladors i dels governants. El treball vertaderament conjunt havia aconseguit unes quantes fites satisfactòries fins que el progrés material s’ha aturat, fins que, ara mateix, ja no és correcte dir-ne estat del benestar. Aquesta crisi fa estralls: era impensable que els usuaris dels centres d’atenció de persones discapacitades fossin tan afectats per les cruels retallades en nom d’una mal anomenada austeritat.
Un exemple, d’això impensable, és la notícia d’Astres, fundació que va néixer a Girona fa més de deu anys amb l’objectiu d’atendre i millorar la qualitat de vida dels qui tenen discapacitat intel·lectual, a l’àmbit de les comarques gironines; és aspiració d’Astres fer possible una total inclusió d’aquestes persones a la societat, amb el màxim grau possible d’autonomia. Alguns dels serveis concrets d’Astres són llars-residència, teràpies ocupacionals, suport a l’autonomia a la pròpia llar, especialització en salut mental, grups de suport a les famílies amb fills discapacitats i centre especial de treball.
Ja es pot entendre que aquesta excel·lent oferta exigeix necessàriament un fort càlcul de números econòmics. A les complexitats pròpies de la fundació s’hi suma ara la perspectiva d’intentar la supervivència dels serveis, per les retallades que arriben fins aquí.
Amb la vigent retallada general, Astres pateix fatalment una eliminació de subvencions i la situació toca fons a una realitat molt dura: en queda afectada tota la inserció laboral, aquelles oportunitats de treball del discapacitat per sentir-se digne i útil. Hi ha una pèrdua de drets que tenien les més de 200 persones gironines ateses per Astres. La persona discapacitada és fràgil i vulnerable; heus aquí que amb les últimes mesures que baixen de l’escenari de la vida pública i ostentosa, a Catalunya poden perdre el seu lloc de treball unes 3.500 persones amb discapacitat intel·lectual. Les seves famílies viuran, amb un fill tancat a casa, la desgràcia de veure que aquest país va endarrere. S’havia progressat notablement en el tracte i la resolució d’un tema tan sensible com aquest; Catalunya, en els últims vint anys, havia adquirit una noble i reconeguda fama d’alta civilització, pels esforços i avenços en el mirament envers les persones discapacitades.
Usuaris i familiars de la fundació gironina Astres, i totes les associacions de semblants objectius, i afectats tots i de tot ordre per les conseqüències de la situació, tots som ara ciutadans del gran silenci davant d’un desmuntatge de valors i d’una reculada d’objectius de civilització. Només resta preguntar-se -ben enutjosament- fins quan hi haurà capacitat de comportar tants i tants de silencis”.